Temps de pandèmia i confinament

 

El passat 23 de desembre la meva néta Ona va fer divuit anys, major d’edat ja, qui ens ho havia de dir?

En temps de pandèmia i confinament, sempre ens podem aturar a pensar més, en reflexionar com han estat aquests divuit anys. Com l’arribada de l’Ona, aquesta personeta especial, ens ha fet unir com a família tota.

Ens va trasbalsar que ho fes de manera tan matinera, amb presses, però va venir per donar-nos lliçons de vida.

Una altra de les meves nétes, l’Adriana, va descriure el que l’Ona significà a les nostres vides i és aquest el text que us vull compartir.

“Una estrella que desprèn tendresa”

Era petita, molt petita, potser massa. Tenia pressa i s’avança 3 mesos al seu naixement. Pesava només 1.200 grams i medi 37 cm. Els inicis van ser difícils; incubadora, oxigen addicional, vàlvula... però va ser massa tard, la hidrocefàlia que patia ja li havia causat lesions al cervell.

La diagnosi: Paràlisi cerebral.

I llavors va venir la por. Por a saber l’evolució, el grau d’autonomia que en un futur podria aconseguir, a esbrinar quin seria el seu lloc dins la complexa societat en la qual ens movem. Tot ple d’incerteses i massa preguntes a l’aire i poques respostes.

Però a poc a poc, es va anar fent gran, donant resposta a totes i cada una de les respostes. I el més important, ensenyant-nos a veure el món amb una altra mirada. Una mirada que visibilitza que les capacitats físiques sense esforç i lluita no són res.

I sense pretendre-ho s’ha convertit en una estrella polar d’emocionalitat en un vast univers de racionalitat en el que vivim.

Una nova escala de valors, en la qual només pots arribar a l’esglaó més alt si poses el cor en tots i cada una de les teves accions. Per què, qui seríem sense els sentiments?

Amb el pas dels anys, ha acabat transformant-se en un particular sol del qual giren tots els planetes del seu univers. Una estrella que desprèn tendresa, que t’ensenya que tot es pot aconseguir amb l’esforç i ganes. Sobretot, amb un somriure.

Un estel que demostra que és en la diferència on recau l’encant de les persones i que els perjudicis no serveixen per res més que per posar-nos límits. Que no és millor qui més ràpid corre, ni tampoc que més coneixements té, sinó el qui més sap transmetre. I a ella, en fer-nos emocionar, no hi ha qui la guanyi.

Espero que com totes les àvies els nostres néts i nétes són el nostre univers, però n’hi ha com diu l’Adriana, alguns brillen amb llum pròpia.

Una abraçada.

Mollerussa 2020-2021

ELVI