Bumerang

Hola Asun,

Com va tot? Jo tinc moltes ganes d’explicar-te una cosa: “QUI BUSCA, TROBA”.

Veuràs, una col·lecció de llibres em vigilava dia rere dia. Nits d’insomni, cap de ciment i la col·lecció, impertèrrita, seguia allí.

De col·leccions en tenia de moltes menes, de sabates, postals dels meus viatges, taps de suro... Tenia i tinc una fixació amb el temps, a cada tap anotava la seva data, el 31 de desembre del 75, el 31 de desembre del 76... Tot i que algun s’extravià entre serpentines de colors i rialles, els guardava en una bossa a punt de rebentar. Les sabates, atapeïdes en un armari i les postals, en una capsa plena com un ou. De jove, n’apilava tantes de coses... No podia preveure que de gran el tap de suro seria jo. Potser em faltava sucre i em sobrava estrès. Necessitava descans i vet aquí que ja no comprava postals ni sabates de taló prim i la col·lecció de llibres, impertèrrita, passà a vetllar-me dia i nit.

Ningú era prou bo per compartir el meu secret, car estava convençuda que si ho feia em quedaria més sola del que ja em sentia. Què és una dona sense ànima? Recuperaria la meva?

Havia deixat els llibres en un racó de les golfes i no m’hi podia apropar sense sentir una nosa sorollosa en forma d’allau d’informació. Una informació indesxifrable que em commocionava les neurones. Era com estar tip sense menjar res, m’entens oi?

Passava el temps, la vida, què és una dona sense ànima?

Però un bon dia vaig tenir la visita inesperada d’un amic a qui feia molt de temps que no veia. Venia de les Amèriques, de viure la seva il·lusió i en record em va dur un “pongo”. Jo li deia així sense que ell ho sabés perquè era una figureta fosca que em causava repulsió i no sabia pas on posar. (Hagués preferit una simple postal). Després d’exhibir-lo un temps al menjador, vaig decidir pujar-lo també a les golfes i, llavors, en sec, vaig sentir la necessitat de fer net.

Ja no treballava ni anava de festa, per a què guardar tantes sabates? Mirant-les, reconeixia la meva afecció al passat i certa por al futur, però en la selecció, tot i dolorosa, hi havia quelcom de plaent. Descobria què necessitava en desfer-me precisament del que no necessitava. Sis contenidors de diferents colors m’esperaven amb els braços oberts a la cantonada. Ja havia trencat el gel!

Posseïda per un afany tempestuós de neteja, anava escales amunt escales avall traginant bosses d’escombraries sense parar. Desembarassava calaixos, armaris, golfes i, malgrat no saber ben bé què buscava, em repetia “vinga nena! No deixis per demà el que puguis fer avui.” La gurú de l’ordre, Marie Kondo, era la meva guia i vaig esdevenir, segons el seu mètode, una princesa guerrera contra el caos.

Però un roc enmig del camí frenà el meu entusiasme alliberador: la col·lecció de llibres. Vaig provar de donar-los i tothom al meu voltant estava servit de lletra. Fins i tot tu, Asun, te’n recordes? Com desfer-me doncs d’aquest destorb sense un sentiment de culpa? Un llibre és un llibre! No em quedava més remei que aplicar la fórmula del “pongo”, els taps de suro, les sabates...Agafaria cada llibre amb la mà i si em provocava alegria el salvaria, si arrufava el nas, li agrairia els serveis prestats i permetria que la pasta de paper li donés nova vida.

Saps, Asun, no és el que sembla. En guardar només les coses que li parlen al meu cor, l’espai respira, el cap respira i, com un bumerang que va i ve, la dolçor d’aquest espai domesticat  m’ha retornat l’interès per la lectura. Amb els llibres, de nou aprenc, viatjo, sento la vibració dels sentits, m’emociono, em relaxo, em reconec i mentre em pregunto si seré capaç d’escriure’n un, la meva ànima somriu.

Cuida’t molt amiga i si vols gaudir d’una bona història, et recomano “El infinito en un junco” que t’encantarà.

Una abraçada,

Malca   21/02/21