Nihil Nimis  (Res en excés)

Incondicional de la baguette i el pa Bimbo, la Gracieta no para compte amb el que endrapa. Pensar “un dia és un dia”, li pot més que els cent dotze quilos que li marca la bàscula.

Rondina: “Colló! M’he fet sang!”

Quan està nerviosa es grata. La psoriasi no la deixa viure en dies com avui que espera l’afinadora del piano.

Al punt de les tres sona el timbre i amb peus d’ànec, abans d’obrir recorre el pis ajustant amb força les portes. El desordre, la ronya de l’habitació, plats bruts a la pica, borrissol que corre sota els peus, paelles socarrades, el greix de la vitro, l’escombra apelfada, el mirall que amb prou feines t’hi veus, un tros de vedella d’estofat al terra... No són un secret per als amics, però el rum-rum heretat “reina, on cagues deixes la merda”, va directe a la jugular quan qui truca a la porta és un desconegut.

Tanmateix, s’equivoca, i en trobar-se cara a cara amb l’afinadora es relaxa i amb un somriure d’orella a orella li espetega:

-Cansalada! Anna Cansalada!

-Vallabriga si no et sap greu. M’estimo més el segon cognom- diu l’Anna al temps que intenta defugir els petons de la Gracieta.

L’Anna es conserva esprimatxada, extremadament flaca, rígida, d’una flaquesa tubular que, com diria Josep Pla, sembla una sardina dreta sobre la cua. Neta i polida, això sí, com sempre. La Gracieta la recorda prou bé de nena quan anaven juntes a escola, l’alumna de la cal.ligrafia impecable, les manualitats perfectes i les sabates lluents. El que no sap és que viu atrapada entre meticulositat, perfecció i prudència com un esclau a qui un orgull recòndit li veda d’explicar les seves misèries als altres. Volia ser artista i s’ha quedat tocant la nota trista! Ja, com tants! Però fa un treball de precisió: desmunta, neteja i amb l’oïda ben entrenada va corregint tot el que cal.

Enllestida la feina, invita la mestressa a provar el piano, la qual, amb mans maldestres, com un pop sobre les tecles fa sonar l’himne del Barça. Quan l’Anna el prova, una atmosfera de delicada bellesa impregna el pis amarat del Nocturn de Chopin i la Gracieta s’emociona.

Al punt de les sis s’acomiaden. Una va al súper més proper a comprar pa Bimbo, farà canapès amb mantega, força mantega, té convidats. L’altra s’enfunda un guant blanc de cotó per fumar una cigarreta mentre torna a casa. És dissabte, però com tots els dissabtes, passarà la nit tota sola.

A les tres de la matinada la Gracieta se’n va a dormir tota satisfeta. La festa ha estat un èxit i els amics incondicionals han cantat l’himne del Barça mentre ella els acompanyava joiosa al teclat. És aquesta mateixa hora que l’afinadora comença el seu ritual nocturn. Es lleva i a les palpentes va al bany, es treu la camisa de dormir i sota una dutxa d’aigua ben calenta recorre el seu cos de dalt a baix amb un fregall. Un cop, dos, tres, fins a sis. S’enceta la pell. S’eixuga amb suavitat. S’enfunda un guant blanc per fumar una cigarreta i toca per a ella el Nocturn de Chopin.

Malca    2/8/2020