El pollancre platejat

  

En una extensa i frondosa pineda, va voler la casualitat que caigués una llavor diferent; va germinar i començar a créixer i créixer originant-se una petita planta molt bella.

Tant va créixer que va arribar a ser un arbre esvelt, més alt que els pins que li envoltaven i ell se sentia molt orgullós perquè en aquell lloc no hi havia un altre que se li semblés. Quan bufava el vent, les seves fulles centellejaven com si fossin de plata i ell orgullós s'inclinava cap a un costat i cap a un altre amb un lleuger moviment que destacava més la lluentor i el color platejat que es desprenia del seu brancatge a causa del seu vaivé. D'aquesta manera ell sabia que destacava entre els seus companys veient-se des de més lluny, i cridava l'atenció de tots els ocells que acudien curiosos a posar-se en ell, advertint a tots: Vigileu, procureu no embrutar les meves fulles, perquè si ho feu, aquestes no donaran la seva resplendor quan siguin mogudes per la brisa del capvespre. Els ocells voletejaven el seu al voltant emetent alegres trinats i intentant no estar molta estona sobre el puntimirat arbre, que quan advertia la seva presència, sacsejava amb força les branques per a espantar-los, però ells no defallien, i tornaven una vegada i una altra perquè sabien que en el fons ell els volia, encara que adoptés una posa d'empipament. Un altre malson eren els esquirols, passaven per damunt, arrencaven branques en saltar d'un lloc a un altre i li rosegaven mentre gaudien dels seus jocs.

Quin desastre!, m'esteu danyant!, sortiu d'aquí!

No veieu que espatlleu la meva imatge?

Els seus inquilins saltirons, ho prenien de broma i seguien amb els seus jocs, sense voler escoltar les seves protestes.

Un dia que estava molt enfadat, es va refugiar a la seva ombra, una graciosa alosa, i cantant alegrement va dir per a si: “Em posaré aquí al seu peu, i faré el meu niu, però he de demanar-li permís”.

Va aixecar la veu tot el que va poder i va cridar:

-Eh...... eh ..... que em sents?

Després de repetir la crida dues o tres vegades, va rebre una breu resposta.

-Sí, et sento, que és el que vols?

Semblava un vell rondinaire, i l'alosa una mica espantada per la resposta, va dir tímidament:

-Perdona, voldria fer el meu niu aquí, al costat dels teus peus, intentaré no molestar-te, i a més et cantaré tots els matins per a alegrar-te.

L'arbre va pensar; “un altre que ve a embrutar-me, no li permetré” i va dir: Mira petita, és millor que busquis un altre lloc, aquí només hi ha lloc per a mi.

L'alosa es va quedar molt trista, perquè aquest li semblava el lloc ideal per a pondre els seus ous i criar als seus petits quan naixessin. Així que va insistir de nou.

-Oh senyor Pollancre!, aquest és el millor lloc que he pogut trobar, i si al teu peu no vols que em quedi els meus pollets moriran.

- Com m'has anomenat?

-T'he anomenat senyor Pollancre, potser no saps el teu nom?

-Doncs no, no ho sabia, i el tu com ho saps?

-És senzill, hi ha molts com el tu en altres llocs una mica llunyans, el cas és que no se que fas aquí tan sol, sense un altre de la teva espècie.

-No ho sé, però jo vaig néixer aquí, i estic content que no hi hagi un altre com jo en aquest lloc, encara que a vegades només en veure'm tan diferent em sento sol. Ara estic content i em sento feliç, tinc un nom, em dic Pollancre.

L'alosa va gaudir en veure-li tan content i va afegir:

-Si, però el teu nom complet és Pollancre Platejat.

-Que nom més bonic tinc! PO-LLAN-CRE PLA-TE-JAT.

 -Mira, m'has caigut bé, així que pots fer el teu niu al costat dels meus peus, però hauràs de cuidar que ningú més s'acosti, i així podré moure les meves fulles sense que es vegin brutes o menjades pels esquirols, perquè encara que siguin simpàtiques i gracioses no s'adonen de com m'espatllen amb els seus jocs.

L'alosa no estava d'acord amb tals normes, va intentar convèncer-l.

-Senyor Pollancre els animalets del bosc, no volen fer-li mal.

Però ell no va voler escoltar, ja que es veia tan formós que ningú es podia acostar tret que anés per a admirar-li, i molt millor no tenir cap bestiola a prop i menys damunt.

Havia passat ja diversos dies des que l'alosa es va instal·lar al peu del pollancre, i ja havien nascut uns ocellets cantaires  i juganers, s'havia establert una bona amistat entre aquell l'arbre gran i els fills petits de l'alosa, gaudint tots de la seva mútua companyia.

Però un matí molt primerenc, un soroll escruixidor va cridar la seva atenció, no sabia el que era i es va esforçar per esbrinar de què es tractava.

Va mirar per sobre dels arbres, i no podia creure el que estava veient.

Un grup d'homes amb una enorme serra havien començat a talar el bosc, sorprès va mirar al seu al voltant i va pensar, “com sóc diferent, a mi no em tallaran, a més no voldran destruir el niu de l'alosa que està als meus peus”........

En aquell moment creia que l'alosa podia ser un motiu perquè li respectessin, d'alguna cosa havia de servir que l'hagués deixat que es quedés, amb ella en la seva base tènia la vida assegurada.

Però que equivocat estava en avançar el dia, els arbres anaven caient a terra un darrere l'altre i quan va arribar el seu torn, va ser derrocat sense pietat.

Ja estava en el sòl, quan del seu tronc, es van lliscar petites gotes de sàvia, com si de llàgrimes es tractessin.

Ja no hi havia remei, ja estava fet! Tants anys per a créixer............. tanta cura i tant d'orgull!, de que havia servit tot?

No van ser els ocells ni els esquirols ni cap dels habitants del bosc el que van causar la seva destrucció, va ser la mà de l'home, la que per pura especulació i sense pietat, va arrabassar la bellesa d'aquell bosc que havia estat refugi i llar de tots ells.

Que passaria ara?, on anirien a aixoplugar-se?

Entre el brancatge del caigut pollancre, va sortir l'alosa amb els seus petits, i el seu cant aquesta vegada era planyívol; estava trist, ja no tènia un lloc protegit del sol, el gran Pollancre Platejat jeia en el sòl sobre matolls, i les seves boniques fulles s'assecarien i ja no donarien la seva lluentor al capvespre; no tornaria a espantar amb el seu vaivé a cap ocellet.
Els esquirols, molt a prop, també estaven tristos en veure aquell gran arbre enderrocat i immòbil en el sòl.

Continuava plorant amb les seves gotetes de sàvia pel que li havien fet. L'alosa es va preguntar:

Per què? Que malament feia un arbre tan bonic?, a qui molestava? Mai oblidaré benvolgut amic que ens vas acollir a mi i als meus fills i ens vas protegir amb la teva ombra, si no hagués estat per l'home, tots seguiríem en el mateix lloc.

Adéu Pollancre Platejat!

Adéu amic meu mai t'oblidaré.

Autora: Rosita Val