Cara o creu

Estimat diari,

Avui he guanyat un concurs. He tallat una poma a mitges llunes i després una altra, i una altra. A mesura que els treia el cor, hi posava el meu.

Tu saps que mai m’ha tocat la loteria perquè no compro números i que no tasto el plaer de la saliva xopa de xocolata perquè no compro xocolata. Em fa cagarines. La taronja, em fa cagarines. El kiwi, em fa cagarines. El raïm, em fa cagarines. Les maduixes, tant que m’agraden, em fan cagarines. Les inseguretats, les pors...Vaja, si entenem casa meva com un pessebre, no me n’escapo, ni verge ni àngel, jo, ja et pots imaginar...

El que no falta mai al meu rebost són pomes. Bé, més que el meu rebost, hauria de dir de la mare perquè és ella qui cuina. Té una veu forta i una personalitat forta com la veu. És molt bona mestressa. Si intento ajudar, diu “no, no cal”. Ella fa la compra, jo, en canvi, compro llibres, fins i tot de cuina encara que, de sempre, la més simple de les receptes esdevé un autèntic galimaties dins del meu cap. Però aquest matí m’he proposat llegir ben a poc a poc i una d’elles m’ha ofert ser mestressa entre mestresses.

Tant era que fos un concurs, jo volia sentir el plaer de lligar-me el davantal, de trencar els ous, de passar pel llindar de la porta amb un plat entre les mans. Quan m’han demanat el nom per inscriure’m, les cames em feien tentines i estava a punt de dir “no, noo, no cal”.

Feia bonic de veure la meva petita creació enmig d’aquell bé de déu de truites. Algunes eren francament originals: truita carbonara de macarrons i cansalada, de carreretes, d’espinacs amb gambes, de sobrassada... També era lluïda la decoració: que si una margarida d’ou envoltada d’enciam, que si una composició d’olives negres i pastanaga a mode de pingüins... Tot plegat era tan curiós que m’he dit “això ho he de retratar!”. Mentre un jurat qualificat deliberava, a les participants se’ns instruïa amb una conferència sobre dieta mediterrània. He pensat: “Ara és el moment”. I, aprofitant que estava tothom d’esquena a les truites, m’hi he apropat per fer el meu reportatge. Però, de sobte, una forta combustió m’ha encès les galtes. La meva, no hi era! Tenia quatre nous al damunt i mitges llunes de poma al forn pel revoltant, m’havia esforçat tot el matí per donar-li forma, el just puntet de pebre, el de canyella, el sucre llustre per decorar-la que es fonia incauta de mi en contacte amb l’escalfor i jo, viiinga sucre llustre pel damunt. M’havia esforçat per sentir-me una més del grup i ara, on havia anat a parar? Tenia el cap com una olla a ple foc quan, després de recórrer totes les taules de l’exposició, l’he vist apartada juntament amb dos truites més.

En silenci, m’he assegut entre l’auditori i he imaginat un discurs. La sort del principiant... No, no podia dir això, les consumades cuineres s’haurien ofès; que no era la meva intenció destacar, tampoc, probablement elles sí volien destacar... I quan he sentit el meu nom i m’he vist amb el micròfon a les mans, he pensat que de vegades no ens atrevim a fer determinades coses perquè són difícils i esdevenen més difícils precisament perquè no ens atrevim a fer-les, i això els he dit. “Que sí, sí cal, que val la pena treballar per fer realitat el que és important per a nosaltres i veure de què som capaços quan ho intentem. A les nostres mans està la cara o la creu”.

Amb una garrafa de cinc litres d’oli verge d’oliva i llàgrimes als ulls he trucat al timbre de casa. La mare, reia, no se’n sabia avenir, mentre jo, amb la panxa tranquil.la, pensava que avui a la meva vida, he donat un bon tomb a la truita!

Malca  11/12/2020