Somriure de ratolí petit

Vam estar dues hores fora de casa encara no. A la mare li tocava visita amb el trauma, però el trauma fort el va tenir en obrir la porta.

-Nena, han entrat! –em va dir amb veu exaltada.

Vaig acabar de pujar les escales de tres en tres per topar amb l’abocador en  què els lladres havien convertit el nostre pis. Sabates, factures, figuretes, llençols rebregats, el far de Cambrils, mitjons, papers i més papers...Jesús!!

Impactada per l’espectacle dantesc, la mare amb prou feines repetia: “Busca les joies, mira si s’han endut les joies...” Però el cor m’anava a cent i, esquivant manyocs de trastos escampats pel terra, vaig anar de dret a la meva habitació. Ni rastre de l’Ipad, ni de la Wi-Fi, ni de l’Iphone. Una suor freda em recorria l’espinada.

Segon objectiu: els àlbums. (Sis plau, que els meus records estiguessin intactes, que ningú hagués gosat profanar la meva història.) Voltaven esbarriats pel terra: el de la primera comunió amb fotos de quan jugava feliç a nines amb la meva germana i la padrina els cosia vestidets; el de colònies a la muntanya de participant a monitora amb imatges dels focs de camp quan encara no estaven prohibits; les fotos de les revetlles de Sant Joan amb la colla al jardí de casa; i les dels meus estimats viatges per aquí i per allà... Sempre amb la meva rialleta. Tenia i tinc les dents del davant sortides i el pare em deia ratolí petit.

Uff!!  Vaig respirar. Hi eren tots, remenats, però hi eren tots.

-Nena, s’han endut la tele –deia la mare tota tremolosa, mentre jo contemplava alleugerida els primers quadres a l’oli que havia pintat, com si tota la resta no importés perquè continuava fent metre setanta i, als meus cinquanta-tres anys, tot i no haver viscut gran cosa els últims vint, tenia el dipòsit ple de paciència i serenitat.

Havien entrat, sí, però no havien pogut prendre el somriure de la casa, “el somriure de ratolí petit”.

Malca  3/06/20