Dona empresària

La tradició comercial de Mollerussa ha estat una de les causes del seu creixement i intentarem saber quines van ser les dones que, sigui pel seu ofici, per tradició familiar o per poder ajudar a tirar endavant la seva família, van exercir d’empresàries.

En primer lloc explicarem qui eren les que vàrem trobar en la recerca “AMB NOM DE DONA” i que coneixem que van exercir d’empresàries.

L’any 1776 es contracta l’arrendament de l’hostal de la casa del comú a Mariana Boix que el regenta fins a l’any 1778. Desconeixem, però, si era filla de Mollerussa.

No consta el nom de les mullers de tots els altres arrendadors de l’hostal, i és lògic pensar que elles van treballar al seu costat, fent de cuineres, oferint un bon àpat a tots els viatgers que passaven per la fonda.

Tenim el nom de Catherina Bas, que va ser la muller de Jaume Andreu Mestres. Se la defineix com la persona que sempre va organitzar el servei de l’hostal, apreciada per tots, que va treballar al costat del seu marit durant trenta-set anys, contribuint en bona manera a la fama que tenia l’hostal de Fondarella i que se’l considerava un dels millors de Catalunya.

Quan l’any 1810, van desaparèixer els Hostals de Mollerussa i Fondarella, Catherina i el seu marit, es van traslladar, al costat del seu fill, a l’Hostal del Met de Mollerussa, situat a la Carretera,. Ella no va poder superar la tristesa d’abandonar el lloc on tant havia treballat i criat als seus onze fills/filles i l’any 1812 va ser enterrada al vell cementiri de Mollerussa. La seva pèrdua va afectar molt a Jaume Andreu Mestre, que es torna hipocondríac i incapaç d’administrar els seus béns.

La muller de Jaume Andreu Bas, el fill gran de Jaume Andreu Mestres, a la que Norbert Niubò la defineix en el seu llibre com “una dona emprenedora” quan parla sobre l’Hostal del Met, era Manuela Fontanet Felip, originària d’El Palau d’Anglesola, i mare de deu fills/filles. A la mort del seu marit, l’any 1816, va haver d’assumir la direcció de l’hostal juntament amb el seu fill Pere Andreu Fontanet de 23 anys, que ja s’havia casat amb la seva cosina Maria Messalles Miquel de Montblanc, filla dels hostalers  Magi Mesalles i Mariàngela Miquel de Montblanc.

A mitjans del segle XVIII, Mollerussa i la seva comarca començen la seva gran expansió. Segons se’ns explica en el llibre “Aigua, burgesia i catalanisme” de Jordi Soldevila, la població de la comarca del Pla d’Urgell, de 2.349 persones l’any 1718, passa a tenir setanta anys més tard, segons consta en el cens de Floridablanca de l’any 1787 la quantitat de 5.116 habitants i, amb l’arribada de l’aigua gràcies al Canal d’Urgell, la població en la comarca creix fins a 11.330 habitants i continua creixent fins que l’any 1930 hi vivien 23.505 persones.

Respecte a la població de Mollerussa, aquesta creix paral·lelament a la indústria que es va anar instal·lant durant aquests anys. De les 125 persones que tenia Mollerussa l’any 1717, passa a 841 habitants l’any 1860. En el cens de 1889, la població havia crescut i tenia 1.149 habitants i, si ens mirem el cens de 1909, només vint anys després, trobem inscrites 2.198 persones.

Una informació que s’ha de tindre molt present és que, entre els anys 1787 i fins al 1857, en aquestes contrades s’hi van patir cinc guerres d’efectes destructors, la qual cosa va suposar que el seu creixement fos lent i molt dur per a les dones. En el cas de  quedar-se viudes havien que fer feines de criades, bugaderes, planxadores i cosidores; algunes intentaven conservar les terres, els tallers i comerços dels marits morts. El seu futur era negre i encara que el negoci pogués anar bé, la situació legal no hi ajudava. Un cop mort el marit, en el cas de tenir estipulat en el pacte de matrimoni o el difunt ho hagués deixat indicat, la dona tenia dret al retorn del dot i l'escreix, o bé podia passar a ser tenutària. En aquest segon cas, tenia dret a l'usdefruit i l'administració dels béns fins que els fills fossin grans, però si la dona no era tenutària, es convertia en criada del seu fill hereu.

Posteriorment a partir de 1857 i fins als 1930 tan sols va tenir lloc una sola guerra, cosa que va permetre que la gent anés establint-se al lloc on tenia possibilitats de prosperar.

Per contextualitzar què passava a Mollerussa durant la seva expansió demogràfica fem un petit relat de les novetats que van tenir lloc.

El 27 de novembre de 1852, la Reina Isabel II signava el Reial Decret que atorgava de manera definitiva la construcció de la línia fèrria Barcelona-Saragossa. Era l’única línia fèrria que s’havia de construir a Catalunya i que gaudiria d’una subvenció estatal.

En aquest punt  entra en joc la família Girona, a través de la societat “Girona Hermanos, Clavé y Compañía”. D’origen targarí, Ignasi Girona i Targa i dos dels seus fills Ignasi i Manuel  Girona i Agrafel, van ser els potentats més destacats de la burgesia catalana del segle XIX. L’any 1853, ambdós germans estaven al capdavant de la societat Girona Hnos. Clavé y Cía., que disposava de la concessió per construir la línia fèrria.

Al 30 de maig de 1860 es va inaugurar una estació a Mollerussa que permetria el trasllat dels productes agrícoles obtinguts al Pla d’Urgell, al mateix temps que facilitava el moviment de les persones en tot el seu recorregut. Aquest fet va impulsar a convertir-la com al lloc on calia acudir per comprar, vendre o viatjar.

Al 28 de desembre de 1852 ja s’havia autoritzat la formació de la “Sociedad Anónima Canal de Urgell", que va estar dirigida per Manuel Girona i que va ser el líder del projecte durant tota la construcció. La Societat del Canal d’Urgel, va establir la seva casa gran a Mollerussa i l’edifici es va construir entre el 1867 i 1876, obra de Domingo Cardenal, enginyer director, i des de les seves oficines es van dirigir les obres per la construcció del canal.

Entre el 1905 i el 1951 funcionà una altra línia fèrria, la del carrilet que unia Mollerussa i Balaguer. Aquest ferrocarril, conegut popularment com el “Trenet o la Vieta”, va estar promoguda per l’empresari barceloní Manuel Bertran. En els seus orígens servia per abastir de remolatxa i carbó a la Sucrera de Menàrguens i, posteriorment va ser utilitzada per al transport de materials de construcció destinats al pantà de Camarasa.

La primera gran indústria, "La Forestal d’Urgell", s’establí al final del segle XIX. Instal·lada el 1890, es dedicava a la fabricació de paper i cartó i, al començament, també a l’obtenció de vins, alcohols i licors tot aprofitant l’energia obtinguda d’una resclosa al canal. Les instal·lacions d’aquesta indústria foren tancades el 1980.

Els anys immediatament anteriors a la guerra civil, de 1923-36 s’establiren, entre d’altres, la coneguda popularment com “La fàbrica de les Sedes” i la fàbrica de productes lactis “El Castillo”.

La primera d’aquestes dues fàbriques pertanyia a la societat Malvehy - Samaranch. L’empresa fou instal·lada a Mollerussa el 1923 i es dedicava a la confecció de vànoves de cotó i seda, entre altres productes, fins que finalment el 1967 l’empresa tancà.

El 1924 la família Castelló inicia la seva aventura empresarial que, amb l’ajuda del ferrocarril, van apropar la llet del camp a la ciutat. I, en una nova aventura empresarial, l’any 1932 es comença  a produir la famosa llet condensada “El Castillo”.

La creació d’aquestes indústries afavoreix que les dones comencin a incorporar-se al món laboral, al mateix temps que, en haver una àmplia oferta de treball, això influeix perquè l’augment de la població sigui constant a Mollerussa a partir de 1860.

Tota aquesta expansió que es va produint i la necessitat d’intercanvi, porta a què la corporació municipal, el 10 de març de 1872 prengui l’acord de celebrar un mercat cada dimecres i dues fires anuals. Més d’una cinquantena de persones van estar presents en aquesta sessió històrica, entre elles els més notables i influents de la població. Repassant el llistat de tots els noms dels presents i que estan relacionats en el llibre “Fires i mercats de Mollerussa” de Miquel Polo Silvestre, no hi trobem el de cap dona.

Sí ens consta l'existéncia d'un decret municipal de l’any 1885 (per causa del còlera morbo asiàtic) que designa la botiga de Rosa Costafreda, per fumigar les persones que venien de les poblacions veïnes amb “sulfo clorato”. Rosa era originària de Tarragona i es va establir a Mollerussa amb la seva mare viuda i els seus dos germans. El seu domicili estava a la carretera al núm. 8. El més curiós és que el seu nom no s’ha trobat en la recerca de les dones empresàries que pagaven una llicència.

La recerca que hem fet es basa en documents que es conserven a l’arxiu comarcal i que daten entre 1878 i 1910. Son les dones que pagaven una llicència industrial per poder exercir un ofici i el lloc on desenvolupaven l’activitat:

Manuela Altisent Boladeras	Plaça del  Pou	Venda petroli
Rosa Bell-lloch Bell-lloch		Recollida quincalla
Teresa Bonet Bonet	Carretera	Hojalatera
Lluïsa Borrell Teixidó la seva mare casada en 2es núpcies	Plaça Pietat, 28	Venedora de gallines
Maria Bosch Ribera  el seu pare originari de Juneda i cafeter d’ofici	Plaça Major	Cafè amb tassa
Mercedes Corominas	Carrer Belianes	Venda de drogues al detall
Josefa Culleré viuda de Tella	Vilaclosa	Merceria al detall
Llúcia Escolà Castell filla de Mollerussa i casada amb Antonio Nogués Castelló de la Granadella	Carrer Carmen	Venda de retalls
Paula Escolà	Vilaclosa	Venda de galons, lligues, agulles i altres mercaderies.
Carmen Farnell Rovira viuda de Francisco Cantons	Carretera	Sastrería
Francisca Felip Albert	Santa Cristina	Tablajera- Venda de carn tallada
Rosa Garriga Domenech	Plaça Estació	Posada
Teresa Gavern	Carrer Belianes	Venda de galons
Teresa Graells Minguell originaria de Tàrrega	Santa Cristina	Venda de retalls
	Santa Cristina	Cafè econòmic
	Plaça Major	Cafè econòmic
Rosa Graus Sol, filla de Mollerussa i casada amb Ramon Torrebadella Josa, originari de Sudanell	Carrer Escoles	Venda de retalls
Cecília Majoral Montserrat	Carretera	Bodegó
Viuda de Minguell Blas	Carrer Belianes	Ferreria
Dolores Navés casada amb Baldomero Bosch Ribera	Carretera, 23	Cafè amb tassa
Rosa Novell	Plaça Pietat	Carns fresques
Manuela Prats	Plaça Estació	Cafè amb tassa
Cristina Prats Carbonell	Santa Cristina	Venedora a l'aire lliure de teixits ordinaris
	Plaça Major	Teixits al detall
Magdalena Querol Castella, viuda, originaria de Montmaneu	Santa Cristina	Venda de retalls
Llúcia Roca	Plaça Estació	Alambí d'aiguardent
Ramona Sanfeliu	Carretera	Cafè amb tassa i taula billar
Raimunda, viuda de Joan Serret	Carretera	Transport amb carro i cavalleria de mercaderies per camins i carreteres.
Maria Segura Querol	Plaça Pietat	Venda d'aus i caça menor
Teresa Sentana Miró, viuda de Jose Solsona Fontova	Carrer Carmen	Venda de retalls i venedora a l'aire lliure de teixits
Dolores Simó Torrubiano	Plaça Pietat	Tablajera- Venda de carn tallada
Rosa Tolosa, el seu marit era Colell	Vilaclosa	Venda de galons, lligues, agulles i altres mercaderies.
Teresa Vidal Ganell, viuda i originaria de Vinaroz	Carrer Nou, 1	Venda de retalls
Antonia  Vidal Florensa originaria de Tàrrega	Plaça Major, 19	Filadora de llana
Josefa Vilaró Torrent, viuda amb 5 fills i originaria de Butsenit	Carretera, 14	Bodegó

 

Ens agradaria poder explicar moltes més coses sobre aquestes dones, per això us demanem que si algú les reconeix o té referència d’alguna avantpassada seva, ens ajudi a explicar la seva història. No hem d’oblidar que van ser unes pioneres en un temps en què una dona per poder treballar necessitava el permís del pare o del marit.

El seu lloc en la societat encara era molt marginal i, gràcies l’interès de moltes dones per augmentar les seves oportunitats educatives, i crear un símptoma de canvi, es van començar a formar en el mon de l’ensenyança.

En el cens municipal de 1883 consta Teresa Obach Nadal, originària de Torrebesses i resident a Mollerussa que era mestra. L’any 1881 comença l’ensenyament femení al Col·legi de les Germanes Carmelites.

En l’àmbit de l’estat, es produeixen el 1907 els primers moviments femenins per aconseguir el sufragi universal, iniciativa legislativa que va ser derrotada. Posteriorment, a l’any 1921 va tenir lloc la primera manifestació feminista de l'estat, durant la qual es va repartir un manifest a favor del vot, però no va ser fins l'1 d'octubre de 1931 que el Parlament va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra. I finalment, en les eleccions de 1933 es va poder exercir el vot femení per primera vegada.

                                                                         Mollerussa, 25 de febrer de 2021

Tere